Jo vaig a la muntanya...(II)

Carenejant
Disabte el Jaume ens va despertar abans d'hora. Com va demostrar després sobradament es veu que tenia ganes de marxa. Vam esmorçar com cal i ens vam posar en camí cap allà las 9. La pujada al Coll de la Marrana no és molt suau excepte al tram final, on pica fort i on el grup es va començar a estirar. A dalt del coll ens vam reagrupar, vam recuperar forces i vam reempendre la marxa.

La pujada a Bastiments ja va deixar en evidéncia el estat de forma de cadascú. A dalt de tot, i aprofitant que estàvem a la frontera amb França, vaig donar mostres de la meva gran capacitat pel oportunisme al cridar a ple pulmó: Gabatxoooos, cabrooons!!!! just abans de que arribessin al cim un grup d'excursioneistes francesos. No s'ho van pendre malament, suposo perque ells eran 5 i nosaltres eram 19 i portavem a las mans ganivets i navalles (perque estavem esmorçant).

El descens va acabar de donar el cop de gràcia als que anaven una mica justos de forçes. S'ens havia fet migdia, amenaçava boira, restaven encara 3 pics per pujar i va arribar el moment de pendre decisions. Uns deien de continuar amb la ruta programada, d'altres proposaven arribar a Coma de Vaca per la vall i uns quants estaven indecisos. Finalment vam optar per una solució salomónica: fer dos grups. Els més castigats tornarien per la vall i els indecisos i els decidits continuaruien fins al final.

Com que anava sobrat de forces vaig optar per continuar amb el grup dels valents (=inconscients). I els valents (Emili, Dani i el seu colega) van decidir accelerar la marxa per recuperar el temps perdut i van enfilar la pujada cap al Coll de Fesser com si a dalt regalesin pisos als que arribesin primer. A la baixada vaig perdre las ulleres de sol i com que soc burro vaig donar mitja volta (carregat amb la motxilla) a veure si las trobava. Mentrestant el grup continuava la seva marxa frenética.

Ni rastre de las ulleres i a sobre començava a pujar la boira, aixì que vaig donar-les per perdudes i vaig haver de forçar més encara la marxa per agafar al grup just quan coronaven el Pic de l'Infern, que com que era opcional vam decidir fer-ho també(¡Quins collons!). Ens hi vam estar una bona estona recuperant l'alé i menjant fruits secs, xocolata, galetes i, per gentilesa d'en Jaume, un fuet i un formatge boníssims.

Vam enfilar el descens i el colega d'en Dani com que l'esperàven a Barcelona va baixar corrent!!! La resta vam baixar més tranquils i més fotuts. Bé tots no, l'Emili, el Dani, el Marçal i la Jessica estaven tant frescos. I en Jaume,...En Jaume amb la seva camisa impecable i el seu posat d'explorador clàssic semblava a punt de dir allò de: Dr.Livingstong, I supose. Un veritable gentleman de la muntanya. Jo quan sigui gran (més gran que ara) vull ser com ell.
El acoso de las marmotas
En aquest moment de la travesia va tornar a apareixer Emili el liant. Que si aquest camí és més senzill, però més llarg...que si per aquí hem de pujar una mica però guanyarem temps... Total que la patejada es va allargar un 50% més del previst per una vall preciosa on no ens vam creuar a ningú excepte un munt de marmotes que ens assetjaven controlant tots els nostres moviments.

Uns moviments força curiosos, perque qui més qui menys ja avançava com podia. En el meu cas una sobrecàrrega al genoll esquerra em feia caminar d'una manera ben estranya. Clar que no tant estranya com la Núria, que amb el bastó semblava "House s'en va a la muntanya". O que la Mirem, que baixava d'esquena arrosegant els peus al més pur estil Michael Jackson. L'unica cosa que va aconseguir que alleuguerés i força la meva marxa va ser una vaca que va decidir empaitar-me fins a un barranc. Es veu que no li va agradar la meva samarreta.

La vall era un continu pujar i baixar lloms i, com que no hi havia una visió panoràmica del descens, semblava que mai arrivaríem al refugi. Sort que el camí estava senyalitzat sino crec que hauriem acabat servint d'aliment primer de las marmotes, després dels bultós i els corvs i finalment dels trencalosos.

Finalment, darrera del enésim llom, va apareixer el refugi de Coma de Vaca i per sorpresa nostre l'altre grup (que encara no havia arribat al refugi). Es van sentir tot tipus d'exclamacions d'alegria, però per sobre de tot un crit: Hem d'arribar abans que ells!!! I de cop i volta tothom es va oblidar dels seus dolor i vam arrancar a correr muntanya avall en una estúpida demostració d'amor. D'amor propi, es clar.

Aconseguit l'objectiu, i fets caldo per l'esprint final, vam llençar las motxilles, ens vam treure las botes i, totalment esgotats, vam ficar els peus al riu una bona estona. Tothom? No, tothom no. Un grup d'irreductibles (l'Emili, l'Eva i el Jac) encara van tenir forces per anar a una paret a fer escalada. ¡Están locos estos romanos!

Jo com que ja havia decidit que de gran volia ser com en Jaume, vaig imitar-li i vaig pendre una reconfortant dutxa calenta. Clar que jo no portava un llibre a sobre per llegir fins a l'hora de sopar i em vaig haver de conformar veient com els meus companys feien una sessió de ioga dintre d'un cercle de pedras i explicant-li a la gent que em preguntava que aquells paios pertenyien a una secta, però que si volien es podien agefir al grup.

Per sopar ens van posar llenties i llom acompanyades d'un René Barbier del 2003. Impresionant, tenint en compte que estàvem en un refugi de muntanya. En acabar vam sortir a fumar i gràcies al Marçal vam aconseguir un parell d'ampolles de ví per acompanyar el "fumeque". Quan vam acabar amb el ví vam pujar a las habitacions i vam caure desmaiats fins al dia següent.
_